dijous, 12 de març de 2015

(Ara fa un any) Gràcies Carles Puyol

Ara fa un any (i uns dies) de la roda de premsa on Carles Puyol anunciava la seva retirada del futbol d'el·lit. Recordo que aquest escrit em va sortir aixi d'apassionat a causa del context: m'estava recuperant de la pitjor versió d'una lesió lleu, la primera en la meva vida. Honestament em va costar assimilar-la, i sabent que el Carles deixava el futbol per culpa de les lesions, em va tocar especialment. 
Espero que us agradi i que la gaudiu tant com jo quan la vaig escriure. Aqui va!

COM A "EX-JUGADOR" DE FUTBOL, COM A JUGADOR DE BÀSQUET, COM A ESPORTISTA EN GENERAL, GRÀCIES CARLES PUYOL:

Si em pregunten de quin equip sóc, diré que sóc del Barça, però sense grans passions. D'aquells aficionats que no 
veuen gaires partits, o que en veuen meitats, o fins i tot, que quan els veuen, tenen més ganes de posar-se a jugar a futbol que a seguir-los veient. 

Tampoc sóc d'aquells que divinitza als jugadors més bons (o més mediàtics) del moment. De fet, de petit, a l'escola, quan jugava a futbol, era d'aquells que a la pregunta de "I tu quin jugador ets?" procurava respondre "sóc jo mateix, el Bernat", en comptes d'assignar-me el nom d'un jugador famós.
Tanmateix, al obrir el facebook m'he trobat amb una notícia que, com tot allò que és efímer, algun dia havia de passar (i des de fa un temps ja s'intuïa), però que sempre t'agafa per sorpresa: Carles Puyol es retira del futbol d'el·lit. 
Aquest post doncs va dedicat amb el màxim respecte i admiració per a un "més que" jugador de futbol. Va dedicat a un esportista d'ànima, "dels autèntics". Un individu que representa a nivell micro, un jugador apassionat pel seu esport, el futbol. Però a nivell macro, és el model canònic de valors que per mi ha de tenir qualsevol persona que es vulgui considerar un "bon jugador/a", de l'esport que sigui: El respecte pulcre pel rival, sense deixar d'anar a totes; el companyerisme amb els del seu equip; el famós "deixar-se la pell", tant als partits com als entrenaments com a les rehabilitacions; la passió per l'esport, el de dins del camp com el de fora; i finalment, el "caràcter", allò que cada esportista té de base, però que no tothom sap modelar. Allò que principalment es mostra amb l'estil propi en el terreny de joc, però que quan se n'és conscient i s'integra en la personalitat d'un mateix, sempre s'escapa encapsulat en petites pinzellades d'una declaració, d'un gest, o precisament, d'una decisió, com la que avui has prés, mestre.

Moltes gràcies Carles

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada